Ambició
L'ambició forma part intrínseca de l'ésser humà. Això no significa que totes les persones en gaudeixin -o en pateixin-, ni molt menys. L'ambició es pot engrandir o relaxar amb el temps, però mai desaparèixer. De la mateixa manera que un que no en tingui li costarà mans i mànigues tractar d'aconseguir-la, ja que no resideix en el seu tarannà.
Des de la més tendra infantesa es pot dilucidar l'abast i la grandària de les expectatives personals i professionals de cadascú. Només cal fixar-se ne la manera que té d'organitzar les joguines, tractar amb els companys i dirigir les tasques de joc. Habitualment solen ser gent bastant tossuda, però l'ambició pot adquirir una míriada de cares i maneres per desenvolupar-se.
El sacrifici personal va íntimament lligat a l'ambició, ja que per tal d'aconseguir una fita, sempre s'haurà de deixar de banda altres coses. I això no sempre és fàcil ni tothom és capaç de fer-ho. S'ha de tenir un cor i un esperit fort i sobretot tenir molt clar els teus objectius. Pots defallir, és clar, de vegades és fins i tot necessari perquè és a través de la flaquesa que es recuperen les forces.
En conclusió, l'ambició és té o no és té. La reconeixereu en molts dels vostres coneguts. Possiblement no l'heu detectat en altres. Aquesta sol ser la més perillosa. Tot i que l'ambició, ben direccionada, no té per què fer mal ningú.
Sou ambiciosos?
3 comentarios:
Hay de orientalizarse jajajaja
Digamos que no sería mi máxima ambición jeje
Aunque reconozco que sí que hay partes de esa cultura que me atraen... por descontado que no tienen nada que ver con vídeos de anchoas en aceite ;)
Article molt interessant. L'has escrit tu, tal qual? No ho dic perquè sigui interessant (de sobres conec algunes reflexions teves), sinó perquè no sabia que escrivissis tan bé en català. Enhorabona.
M'encanta especialment aquest fragment: "és a través de la flaquesa que es recuperen les forces".
Reconeguem que de vegades ho engegaríem tot a la merda. Que no sentim les ganes de lluitar. Que tenim por, o que no ens agradem. Que veiem el futur negre. Reconeguem la nostra flaquesa: només així valorarem realment la nostra fortalesa, la que ens manté i, a estones, ens emborratxa de felicitat. Crec que aquesta frase és d'Edgar Allan Poe: "Corazón blando, espíritu fuerte". Has obert tot un camp filosòfic!
Per cert, jo puc deixar de sentir que aquella és la meva princesa, fins i tot no incloure-la en les meves fàbules. O gairebé oblidar-la. Però sé que si els nostres camins es creuen altre cop, ni que sigui en una mirada, alguna cosa dins meu em recordarà que mai no ha deixat de ser, completament, una princesa.
Publicar un comentario